Il·lustració de Lola Anglada

Il·lustració de Lola Anglada

historia_edifici_1
exteriores (3) E
historia_vitrall
El Santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina té els seus orígens en una petita capella rural, bastida sobre unes restes romanes, en el que era el camí que unia Sant Andreu del Palomar amb Sant Joan d'Horta. L'any 991 (segle X) ja figura documentada la capella sota l’advocació d’aquesta Santa. També apareix citat en un testament sacramental de l’any 1017, en què es pot llegir: “L’altar de Santa Eulàlia verge i màrtir que tenia la seva baselica al lloc que en deien Villa Picinna”.

En una escriptura del 22 de gener de 1034 consta que Arnau Vidal d'Horta va adquirir un alou format per l'església de Santa Eulàlia, i diverses cases, terres i vinyes. En 1064 el mateix Arnau Vidal va donar les seves propietats de Vilapicina al bisbe de Barcelona.

Una acta de visita pastoral de 1413 cita la capella de Santa Eulàlia com sufragània de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, un municipi independent fins a la seva annexió a Barcelona, el 1897. El pas dels múltiples exèrcits que van assetjar la ciutat de Barcelona durant els segles XVI i XVII van provocar desperfectes al temple, hi ha constància de dues restauracions importants, en 1562 i en 1637.

Degut a l'estat de deteriorament del temple i l'increment de feligresos, en 1781 els veïns més distingits de Vilapicina impulsaren la seva reedificació. Finançat per subscripció popular, es va construir l'actual santuari, d'estil neoclàssic, canviant l'orientació de la planta de forma perpendicular a l'antiga disposició. Alhora, es va construir el pont que uneix l'església amb Can Basté. La construcció va finalitzar l'1 d'agost de 1782.

Davant el creixement demogràfic que venia experimentant Vilapicina, al 31 de desembre de 1866 el Bisbe Pantaleó Montserrat i Navarro va erigir la capella de Santa Eulàlia com a parròquia i Can Basté es va habilitar com a rectoria. El Santuari va quedar petit davant el continu increment de la població, motiu pel qual es va construir l'actual parròquia de Santa Eulàlia. El 1905 el santuari va perdre la seva condició de parròquia en benefici del nou temple.

A partir d'aquesta data, l'església va quedar limitada a la celebració de catequesi i algunes celebracions i actes populars. El 1927 es va urbanitzar i enjardinar la placeta davant de la porta principal. Nou anys després, el temple va patir els estralls de la Guerra Civil. L'edifici, molt deteriorat, es va recuperar i restaurar i l'any 1969 s'hi restablí el culte.

A principis dels anys 2000, gràcies a l'esforç de la comunitat i del veïnatge, es va poder realitzar una nova rehabilitació del Santuari, intervenint en la teulada i el cor, entre d'altres.

La capella és d'una sola nau, amb volta de canó sobre arcs faixons amb coberta a dues vessants i la capçalera plana. Corona la façana un campanar format per un petit cos amb tres arcs. La façana està decorada amb esgrafiats amb iconografia referent a Santa Eulàlia i una imatge de la santa a una fornícula situada sobre la porta. Hi destaca també un bell rosetó.

El Santuari de Santa Eulàlia està catalogat com a bé cultural d'interès local.

Si vols saber-ne més:

 
Santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina (Ajuntament de Barcelona)
 
 
El santuari de Santa Eulàlia, un temple molt arrelat a Vilapicina (BTVNotítices.cat)