En aquest quart diumenge de Quaresma hem reflexionat sobre l’amor incondicional.

Un Pare a la vora del camí, esperant cada dia. No sap si tornarà aquell fill que un dia va marxar. Però ell cada dia s’atura i espera assegut a la vora del camí, a un turó per tenir major perspectiva. Això dia rere dia, durant setmanes, mesos o poder anys, el temps que calgui… perquè el Pare no deixa d’esperar.

I un dia, de sobte, lluny, li sembla veure una silueta coneguda i s’aixeca amb les dificultats de l’edat i la tristesa, però amb la força que li ha donat l’esperança. I baixa del turó per seguir esperant aquell que ja està a prop, i fondre’s en una abraçada d’estima, de perdó, de consol… una abraçada de l’amor incondicional del pare per al seu fill. I tots dos junts corren a compartir-ho.

Diuen que una abraçada donada amb el cor i el cos és de les coses més sanadores que podem oferir-nos. L’abraçada que avui ens ha narrat l’evangeli és una concreta però segur que cada un de nosaltres podem oferir abraçades sanadores a moltes persones que pateixen dolor de cor, solitud…, i això ens ancora en l’esperança a nosaltres i a l’altra persona.

Cada diumenge us proposarem una pregunta com a punt de reflexió durant la setmana; aquesta pregunta estarà pensada a partir de l’evangeli del següent diumenge. Així, avui us proposem una pregunta pensant en l’evangeli del proper diumenge:: 

“El proper diumenge contemplarem l’evangeli de la dona sorpresa cometent adulteri, i dels homes que, pedra en mà, estan convençuts que ha de ser condemnada. Jesús s’ajup, sent el patiment d’aquella dona i fa veure als seus botxins que no són tan diferents a ella.

Et proposem que durant aquesta setmana recordis: En quins moments t’has vist amb la pedra a la mà, jutjant alguna persona? Has experimentat que oferir el teu perdó dona vida? Has acollit el qui està caigut, el qui ja no espera res de la vida ni de ningú, i sentint el seu patiment l’has ajudat a recobrar l’esperança perduda?”